Lament, lament, lament. En aquesta fosca masmorra només hi ha lament. Lament i pena han pertorbat el meu esdevenir des que el temps és temps. Nit eterna, entre barrots i cadenes de ferro rovellat; jo t’invoco, perquè sé que en el fons no ets més que una manifestació de la Gran Cabra. Cares i més cares del caos, infinit i limitat al mateix temps, pur i bastard al mateix temps. Jo us crido perquè Vós sabeu que sóc el vostre fill. Sabeu que els boscos i la llum del foc són el meu vertader destí. Però entre la pedra humida no puc acomplir-lo. Ah, pedra humida i desgastada; silenciós testimoni d’un passat gloriós. Testimoni de reis, nobles i guerrers, que d’alguna manera o altra executaven amb honor el paper de la Bèstia ancestral. Què més dóna com s’interpretin els seus símbols? Ells eren poder, majestuositat, ira, crueltat i valentia. Eren la Mà de Ferro d’allò que és diví, superior i pur. Mà de Ferro, Mà de Ferro, Mà de Ferro. Eren una manifestació més de Vós, oh Gran Serp. Dels Fruits de la Humitat i de la Foscor m’alimento jo, i em donen la mateixa força que a en aquells salvatges guerrers del nord. De sobte, una visió suprema pertorba l’esdevenir de la meva Ment Suprasensorial: veig una esplanada de verda herba, i més enllà unes majestuoses muntanyes de color gris que s’alcen orgulloses davant dels primers raigs de llum de l’Alba. Són els Pirineus; seu de tantes batalles, d’intrigues i de càntics a la Bèstia. Una donzella s’acosta a mi. És més bella que la mateixa Lilith, i va vestida amb una túnica blanca. Porta una corona de fulles, i en la seva cuixa hi puc distingir la marca del Maligne. Satan-Ares, Satan-Ares, Satan-Ares. Oh, vella bruixa rejovenida amb la sang dels màrtirs, què de pressa que ha passat l’eternitat! Quins menesters us porten fins a mi, el vostre company sabbàtic? La blasfema Reina alça una brillant daga i es fa un tal al braç, oferint-me la seva sang. Ah, elixir diví! Amarg com la fàustica experiència del viatge que m’espera. Ardents bèsties d’ígnia voluntat em guien a través del cel nocturn, i a la meva mà hi duc una clau daurada com el foc. És la clau que obre les portes de la gran i llunyana Babilònia.

Corrosió interna Saliva podrida Cavalcant amb la mort Hi ha sang en el fang Voluntat anul·lada Òrgans inútils L'exèrcit de víctimes Sosté la piràmide Purgatori Purgatori Purgatori Control total Els dimonis t'observen Desvel·lat el decorat I el públic depravat Et miren les dents Quin preu tens? Esmegma ranci Com et sents? Purgatori Purgatori Purgatori Dolorós despertar Trista consciència La pluja de ferro Esbandeix la vida Només queden les ànimes Solitàries i nues Endavant Endavant Purgatori Purgatori Purgatori

Sentint un cop més El dolor del part El de les banyes ha tornat untat en sang Orgullós s'ha alçat Reclamant el seu Tró oblidat

En tot procés de gènesis, a qualsevol nivell, hi és present un terrible conflicte. Com a resultat, la sang de Tiamat i companyia corre per les nostres venes, i ens convida a retornar a l'Abisme. Però vam fer un pacte que no podem trencar: ZI DINGIR ANNA KANPA! ZI DINGIR KIA KANPA!