Lament, lament, lament. En aquesta fosca masmorra només hi ha lament. Lament i pena han pertorbat el meu esdevenir des que el temps és temps. Nit eterna, entre barrots i cadenes de ferro rovellat; jo t’invoco, perquè sé que en el fons no ets més que una manifestació de la Gran Cabra. Cares i més cares del caos, infinit i limitat al mateix temps, pur i bastard al mateix temps. Jo us crido perquè Vós sabeu que sóc el vostre fill. Sabeu que els boscos i la llum del foc són el meu vertader destí. Però entre la pedra humida no puc acomplir-lo. Ah, pedra humida i desgastada; silenciós testimoni d’un passat gloriós. Testimoni de reis, nobles i guerrers, que d’alguna manera o altra executaven amb honor el paper de la Bèstia ancestral. Què més dóna com s’interpretin els seus símbols? Ells eren poder, majestuositat, ira, crueltat i valentia. Eren la Mà de Ferro d’allò que és diví, superior i pur. Mà de Ferro, Mà de Ferro, Mà de Ferro. Eren una manifestació més de Vós, oh Gran Serp. Dels Fruits de la Humitat i de la Foscor m’alimento jo, i em donen la mateixa força que a en aquells salvatges guerrers del nord. De sobte, una visió suprema pertorba l’esdevenir de la meva Ment Suprasensorial: veig una esplanada de verda herba, i més enllà unes majestuoses muntanyes de color gris que s’alcen orgulloses davant dels primers raigs de llum de l’Alba. Són els Pirineus; seu de tantes batalles, d’intrigues i de càntics a la Bèstia. Una donzella s’acosta a mi. És més bella que la mateixa Lilith, i va vestida amb una túnica blanca. Porta una corona de fulles, i en la seva cuixa hi puc distingir la marca del Maligne. Satan-Ares, Satan-Ares, Satan-Ares. Oh, vella bruixa rejovenida amb la sang dels màrtirs, què de pressa que ha passat l’eternitat! Quins menesters us porten fins a mi, el vostre company sabbàtic? La blasfema Reina alça una brillant daga i es fa un tal al braç, oferint-me la seva sang. Ah, elixir diví! Amarg com la fàustica experiència del viatge que m’espera. Ardents bèsties d’ígnia voluntat em guien a través del cel nocturn, i a la meva mà hi duc una clau daurada com el foc. És la clau que obre les portes de la gran i llunyana Babilònia.